Live at The Village Vanguard

El Village Vanguard és el club de jazz més antic de Nova York. El seu fundador, Max Gordon, era un immigrant lituà que anà de l’interior a Nova York per estudiar dret com volien els seus pares, però al poc temps va marxar al Greenwich Village, el barri bohemi, i va intentar guanyar-se la vida. Al cap del temps va conèixer els poetes locals i va anar fent amistats.

Max es va introduir al negoci dels clubs nocturns sense esperar-ho. De sobte s’hi va trobar. Era l’època de la Gran Depressió, i només es podia obrir un negoci a base de favors i demanar préstecs. No va ser a la primera, però Max encertà amb l’obertura del Village Vanguard el 1934. Els Estats Units es trobaven immersos en la llei seca i abundaven els speak-easy, locals on es venia alcohol d’amagat. El seu no ho va ser mai, però tot i així, no li van faltar els problemes amb la policia.

El primer espectacle que va presentar el Village, va ser el dels poetes del Greenwich, que freqüentaven el local. El presentador els convidava a recitar la seva poesia i ells ho feien davant dels altres clients. El 1940 Max veu necessari un canvi, i dòna una oportunitat a un grup de cinc joves que escriuen teatre, fent sàtira i crítica social. Cada setmanes presentaven les seves “Queixes” sobre Nova York, així es titulava l’espectacle i va ser un èxit.

Quan els nois del teatre van marxar per seguir les seves carreres que, començades al Village, els portarien a Hollywood i Broadway, Max va haver d’aconseguir un altre espectacle. Va pensar en els músics folk que vivien al barri. Va acabar contractant Leadbelly i Josh White, que van començar a fer espectacles de blues al Village. La nit de l’estrena va preguntar a Woody Guthrie, gran figura del folk i amic dels músics, què li havia semblat. Al cap d’uns dies va rebre una carta de Guthrie. A la carta, l’aconsellava sobre com treure-li el màxim profit als dos músics que tenia contractats; un, Leadbelly, representant de la tradició, de la gent, del món rural, i l’altre, Josh White, un gran guitarrista que representa el blues de la ciutat. Guthrie deia que aquella era una gran oportunitat de presentar músics negres, amb la música tradicional negra, a un públic de tots colors, on només importaria la música, “només la música americana simple, comú, quotidiana”, i això obriria el camí per altres músics, altres clubs. Per això també calia donar-li una importància cultural a l’espectacle, divulgant el blues i la seva història.

Aquell mateix any, Max presenta al Village a Richard Dyer-Bennet, un tenor anglès que canta balades angleses, escoses i irlandeses dels segles XVI, XVII i XVIII acompanyat del llaüt. Bennet es forma un públic fixe i fidel, i més tard arriba a triomfar al gran Carnegie Hall.

L’any 1943, Max, amb societat amb un francès, obre, a la part alta de Manhattan, un nou club, el Blue Angel, dedicat a un públic de classe alta, més sofisticat. El Blue Angel va ser un aparador de nous talents i també va portar la cultura del Village, més popular, amb artistes negres, als barris alts. Així, el Blue Angel, es van donar a conèixer moltíssims artistes que es van convertir en estrelles, des de Barbra Streissand a un tímid Woody Allen, en la seva estrena, amb el seu humor que li costà d’encaixar al públic. El Blue Angel va durar 20 anys, una generació, com diu Max Gordon, i no era la mena de local buscat pel nou públic ni podia competir amb la tel·levisió a l’hora de pagar els espectacles.

El 1957 s’acaba la poesia, el folk i els comediants al Village Vanguard. Aquest passa a ser un club exclusivament de jazz, “la meca del jazz”, per on han passat tots els gran noms. Va ser Max qui va impulsar la carrera de la cantant Dinah Washington, contractant-la al principi d’aquesta nova època, i el més sorprenent va ser trobar-la amb una perruca rossa.

El saxofonista Sonny Rollins tocà allà durant molts anys i, després de desaparèixer i tornar convertit a l’islam amb l’ona del Hard-Bop, va fer la seva última actuació al Village el 1976. Era el seu retorn als escenaris i ningú s’ho volia perdre. La presentació va ser explosiva, va sorpendre fins i tot als músics, que van acabar la primera part esgotats. En tornar del descans Rollins ja s’havia marxat.

Miles Davis, l’inventor del Cool, era un èxit al Village. Miles era un artista, ho sabia i volia ser tractat com a tal. Poc li importava què pensava el públic, ni tan sols s’hi dirigia. Sempre exigia cobrar una part per avançat. Deia que no el veurien somriure ni agrair, “el blanc sempre vol que somriguis, el blanc sempre vol que t’inclinis”. Miles Davis no acceptava res que se semblés al racisme i vivia com un senyor. Quan no tocava al Village es presentava al Blue Rose amb alguna noia, es permetia tots els luxes i mai pagava; “Digues-li al teu cap que aquí mai pagaré. Digues-li que durant anys m’ha pagat poc al Vanguard. Necessito alguna compensació”.

Totes aquestes històries les va escriure Max Gordon als matins, un cop tancat el Village Vanguard. Recordant converses al Greenwich, a la cuina del Village o d’aquella mateixa setmana amb un vell amic. Invocant personatges com Charles Mingus, Rahsaan Roland Kirk o la baronesa Nica de Koeningswater, que va venir d’Angleterra enamorada del jazz. Traient històries com la de quan es va indignar, als anys seixanta, quan, al final de l’actuació del Teatre Psicodèlic, es va assabentar de que havien estat venent LSD davant del local, o la de quan l’orquestra del Village va ser convidada a tocar a l’URSS.

Totes aquestes històries, les experiències del fundador d’un club que ha sobreviscut més de 70 anys amb la mateixa rellevància, van succeir, igual que la gravació de més d’un centenar d’àlbums, en directe al Village Vanguard.

----------------
Now playing: Madeleine Peyroux - A Prayer