"Un pueblo pobre es un pueblo de esclavos"

Y habría que decirles que la vida no es resignación, no es tristeza, no es dolor, sino que es goce fuerte y fecundo; goce espontáneo, de la naturaleza, del arte, del agua, de los árboles, del cielo azul, de las casas limpias, de los trajes elegantes, de los muebles cómodos... Y para demostrárselo habría que darles estas cosas.

Azorín

Sonàmbul

Aquest matí no m’he despertat. M’han tret del llit com han pogut, m’he aixecat però seguia dormint. Tenia les parpelles enganxades, més que entre elles, als ulls.

Aquest matí, després de llevar-me i prendre un got de suc he sortit de casa i he baixat el carrer mentre dormia. En passar per davant del quiosc he comprat el diari, tot i que sabia que tindria massa son com per llegir-lo. Tot i així l’he comprat i, després, a dins del metro, l’he guardat a la bossa. Amenaçava a ploure, de fet, potser plovia. M’he ficat al metro, estret, he fet el transbord, corrent; no tenia cap intenció de perdre l’autobús. No he agafat el tren més apurat però, encara així, ja era tard. He perdut l’autobús, i això em deixa de mal humor, però no massa estona, o com a mínim no de manera expressa externament; no m’agrada estar de mal humor i intento evitar-ho.

El matí ha sigut gris. Era com si no passessin les hores, una darrera l’altra, podrien haver-ne passat moltes i no m’hagués adonat. Tenia la forta sensació de que havia mort algú. No em pregunteu com sé que volia dir això, no l’havia tingut mai aquesta sensació, però ho sé. No és massa agradable. La veritat és que ja feia més de tres hores que havia sortit del llit, però, encara que no s’hi ha fixat ningú, jo seguia dormint. I hi havia un mort. Potser avui és un somni suïcida.